dimecres, 10 de desembre del 2008

Se n'i aguèsse pas qu'un

tòrni legir per asard un passatge d'un roman, un grand moment de literatura, que me faguèt pissar de rire a l'epòca:

Deviá agachar de darrier lei vitras estent que duerbe sus lo còp. Sospresa. Dòna Bofeti a pas cent ans de dimenches, nonanta nimai. Trenta cinc bessai. Es pas laida e sembla simpatica, amé d’uelhs que petejan, plens de malícia. Empassa mon istòria d’enquista sus la vida dins lo quartier per un reportatge a venir de F.R.3 emission Vaquí e me fa intrar dins lo salon. Marcha davans. Es pas mau, aquela Dòna. Mai pesa au mens cent quilòs. De mai que ieu. Me fa assetar dins lo salon a costat de la fenestra que dona sus la carriera, davans la telé. Pren un fautuelh e comenci mon enquista. Per collaborar, es lesta a collaborar. Confirma leis observacions dau vielhastre, e mai me ditz que n’a vist arribar un autre, vers lei doàs oras, dins una doàs chivaus, un a pauc pres coma ieu, mai pas tan bel òme. Puèi, lo tipe qu’era dins lo minicarri a sortit. Ela, s’es anat faire l’infusion avans lo filme de Canau + e a encara remarcat una veitura, una bela, una BMW pensa, amé doàs siloetas qu’a pas pogut desvistar. Après, es estada pivelada per lo
filme. Tant d’òmes, joines, dins un quartier que l’i a quasiment que de vielhs, e ela, tan
soleta, de lònga, dins aquel ostau, pecaire, a se morfondre.

La conversa, me n’avisi, pren un torn qu’esperavi pas. Dòna Bofeti se clina de mai en mai vers ieu e sa rauba de chambra s’escarta de mai en mai sus son pitre, un pitràs espectaclós. Sei boquetas brilhan, son agach sembla pivelat per un endrech, a autor de... Putan de gòi ! Dins un virat d’uelh compreni qu’es per la giba que fa mon pistolet qu’ai forrat dins la cencha e que deu lo prendre per autra causa. Assagi ben de reprendre la conversa sus un terren mai professionau, mai es plus possible de l’arrestar. Ai pas lo temps de bolegar, de cridar seba, de comprendre coma s’es fach que la rauba a tombat a mitat, que s’es sarrada de ieu, que me tomba sus la codena, me cuerbe, m’agolopa, me chuca, m’envasís. Que me leva lei vèstits tot en se levant çò que resta dei sieus, m’aganta, me chaspa, m’englotís. Me viòla. Coma vos va dieu. Aquela de bicicleta !
Tres còps a-de-reng au mens segon meis estimacions.

Es tirat de E Freud dins Aquò del grandissim mèstre Florian Vernet. Òc, se n'i aguèsse pas qu'un seriá el. L'autor que te dona enveja de legir, que te fa pissar, que quand as lo moral dins las caucetas traucadas, e ben legisses 10 linhas e siás urós. Es indispensable. E cossí fan los que lo coneisson pas?

Alara, telecargatz, estampatz e fasètz virar :)


5 comentaris:

  1. Me voliài anar crompar un libre d'el mas ai pas pogut. O farai mai tard.

    ResponElimina
  2. Florian Vernet forever!!!!!!!!!

    ResponElimina
  3. Aqueste libre l'ai imprimat e me lo gardi dins los wc. Confirmi : te reviscola lo moral.

    ResponElimina
  4. Si, probablement per la qual cosa es

    ResponElimina

Mercé :)