dimarts, 2 d’octubre del 2007

Sèm benlèu pas una referéncia....

tirat d'una entrevista del Quim Monzó a Vilaweb:

—Com veu el català ara?


—La situació és perpètuament plena d'interferències. Tens la sensació que cada vegada anem pitjor. Jo la tinc. Perquè surto al carrer i paro l'orella. Els polítics surten al carrer i no paren l'orella, perquè no volen veure la realitat. Perquè, si veuen la realitat, se'n va tot enlaire o han de repensar-ho tot. Els polítics són uns hipòcrites. Tots.

—I quina és la realitat?

—Que anem cap a l'occitanització, cap a l'irlandització. Serem un record. Jo tinc la sensació que anem a pitjor. Però sempre, ja abans, tothom creia que estàvem molt fotuts. Home, a l'època de la República potser sí que hi havia una mica d'esperança, perquè hi havia una democràcia, encara hauríem pogut controlar el país... Però escriptors com Josep M. de Sagarra ja exposaven aquesta contradicció: la llengua refistolada de l'acadèmia o la llengua del carrer. I el Sagarra té una explicació extraordinària, perquè era un cervell potentíssim. Deia: una cosa és l'acadèmia i una altra és el carrer. I l'escriptor ha de ser prou intel·ligent per a saber ben bé què diu l'acadèmia i ben bé què diu el carrer, i no fer cas de ningú. És a dir, tirar pel mig. Deia Sagarra: la llengua és un cavall amb dues regnes. L'una és la llengua normativa i l'altra és la del català que ara es parla. Si vols que el cavall vagi dret, has d'anar tibant l'una i l'altra. Si solament domines una de les regnes, el cavall anirà fent voltes sempre i no anirà enlloc. A mi, no m'agraden les metàfores, les odio, però aquesta és perfecta. M'encanta. És jugar amb allò que hauria de ser i no és, amb allò que és, però no del tot... Ser més puta tu que la realitat. Però això també passa a les altres llengües. En anglès o en castellà, els escriptors no es deixen endur, a ulls clucs, per allò que diuen les normes ni per allò que diu el carrer.

—La situació de la llengua el deprimeix?

—Si, em prenc un antidepressiu, per la llengua catalana. Mitja pastilleta.


.

3 comentaris:

  1. Lo catalan que pateish ua occitanizacion ? Que va poder doblar, triplar, e mei enqüèra las dòsas, dab "mitja pastilleta", que va estar drin juste, lo tipe !!!
    :)

    ResponElimina
  2. Es parier qu'un còp de punt dins la gola, per un public catalan ; per Occitània, la realitat que gaita, es ges realista (pel costat occitan - la situacion que ne pensa, es bravament mai pièja que la díson los occitanistas).
    Mas çò de vertat es que la realitat occitana questiona los escrivans catalans.

    ResponElimina
  3. En Monzó pertany a aquella generació de l'Eixample benestant barcelonina que va estar mamant marxisme i creient que el català era la llengua dels burgesos i el castellà la de la classe obrera. Després han viscut plens de contradiccions, per una part el català és la seva llengua que estimen i en la que escriuen, per una altra banda segueixen amb els tics anti-catalanistes. De fa molt temps en Monzó s'ha postulat amb la teoria de què el català desapareixerà en tres generacions, així que com no hi ha res a fer, no fem res i assegurem-li una mort digne. A mi personalment em fan tanta por els que pensen com en Monzó com els que creuen que el català té una salut òptima, en realitat estem en una situació intermitja. El que ens estem jugant els propers anys no és la desaparició del català (per molt malament que vagin les coses, trigarà segles a desaparèixer), però si el fet que el català esdevingui una llengua minoritària al seu propi territori. Tanmateix si que té una mica de part de raó si ens referim a l'àrea metropolitana de Barcelona. La gent parla el català a casa, però cada vegada es parla menys al carrer, si no es fa res correm el perill que les properes generacions no parlin en català als seus fills, i crec que és en aquest sentit que es refereix al perill d'occitanització.

    ResponElimina

Mercé :)